Un espai de cerca i reflexió

La Francmaçoneria ofereix l'oportunitat de la reflexió serena, del qüestionament personal i de la millora moral. Però no ofereix cap resposta. Cap dogma. Per què ser maçó llavors? Potser per tenir ocasió de plantejar-se preguntes en un context fraternal, en un espai de seguretat. Ser maçó és apostar pel progrés i la millora personal, malgrat els qüestionaments i preguntes. O precisament per ells.

No hi ha un únic motiu pel qual ser maçó. Cada maçó o maçona té el seu propi. Segurament cada maçó donaria respostes diferents, parlarà de motivacions diferents per les quals ser maçó. I això passa perquè, precisament, no tenim la pedra filosofal ni som posseïdors de la veritat. Cada maçó o maçona, cada pedra, amaga la seva pròpia veritat.

Potser, en major o menor mesura, tots els francmaçons compartim el fet sincer de la cerca. Som cercadors, a través de la reflexió, de la veritat; estem en permanent cerca, en continu viatge. Per què ser maçó? Per què? Per aprofundir en el viatge, per compartir la cerca amb altres, per fer del món un lloc millor, sent conscients que el món comença dins d'un mateix.

La ‘lògia' com a agrupació de diversos maçons és un concepte abstracte. El ‘temple' o ‘taller' és un concepte físic, el lloc on es reuneixen els integrants d'una lògia per fer els seus treballs. L'avantsala d'accés al temple s'anomena ‘atri'. És el lloc on hi ha el registre que han de signar obligatòriament tots els membres de la lògia abans d'accedir al temple on faran la reunió.

Els Temples

En alguns temples, hi trobarem flanquejant les portes d'accés una o dues fileres d'espases; en altres, les trobarem en el seu interior. Al segle XVIII la maçoneria estava formada per nobles que duien espasa i per ciutadans corrents que no en duien. Abans d'entrar al temple, els nobles havien de deixar-les fora perquè, una vegada a dins, tots eren iguals. Actualment és una arma simbòlica, l'emblema de la virtut, del coratge i de l'abnegació maçònica, la força neta i positiva. Es fan servir en alguns actes rituals i cerimonials com les iniciacions.

El temple és una sala rectangular, amb dues fileres de cadires a banda i banda de la sala, i al fons hi ha una taula sobre una estrada de tres graons. Representa l'Univers, en el qual cap tota la humanitat. També simbolitza el temple de Salomó a Jerusalem. Quan fan els treballs tota lògia maçònica esdevé el temple de Salomó, i per això intenta reproduir simbòlicament diversos elements d'aquest temple. El sostre representa el cel i està decorat amb les constel·lacions del zodíac. El sòl està cobert, en la seva totalitat o al menys en la seva part central, per un paviment de rajoles blanques i negres disposades alternativament com un tauler d'escacs. Aquest paviment simbolitza la Terra i representa l'oposició a allò contrari, la multiplicitat que es genera des de la dualitat. Els seus límits no són les parets, sinó els quatre punts cardinals. El temple està simbòlicament, i sovint també físicament, orientat d'occident a orient, com una projecció cosmològica, cap on surt el Sol, el camí de la llum. Per això sempre circulen pel seu interior per l'esquerra, en el sentit de les agulles del rellotge.

Aquí és, per tant, on apareix la llum, on hi ha la saviesa. Aquí se situa l'estrada del Venerable Mestre i és on seuen els visitants il·lustres. Al seu davant hi ha la porta d'entrada, on hi ha l'occident, orientat vers l'oest. És on es pon el Sol, per això simbolitza la foscor i la ignorància. El nord, la banda esquerra del temple amb relació a la porta d'entrada, és la part simbòlicament menys il·luminada, per això és el lloc reservat als aprenents, encara poc avesats a la llum.

El simbolisme de les columnes

A ambdós costats de la porta d'accés hi ha les columnes de Jachim i Boaz. Representen simbòlicament les dues columnes que hi havia a l'entrada del temple de Salomó. Són de color vermell i blanc, respectivament. Representen la dualitat de l'Univers: la llum i les tenebres, la construcció i la destrucció, el Bé i el Mal, l'activitat i la passivitat.

En alguns ritus al bell mig de la sala, s'hi poden veure tres columnes que formen un triangle equilàter, acabades cadascuna d'elles en un estil diferent. La dòrica simbolitza la Força; la jònica, la Saviesa, i la coríntia, la Bellesa. La primera, la Força, simbòlicament sosté l'edifici maçònic, és a dir, la voluntat d'autoconstrucció personal i col•lectiva; la segona, la Saviesa, representa la Llum com a coneixement, i la tercera, la Bellesa, simbòlicament adorna la construcció de l'edifici maçònic conferint-li ordre i harmonia.

Davant de la porta, a l'orient, en una estrada de tres graons, es troba la taula i la poltrona del Venerable, i, al darrere seu, el Delta lluminós, el Sol al sud i la Lluna al nord. El triangle és la Trinitat, els principis de l'Obra: Sal – Sofre – Mercuri. El Passat, el Present, el Futur. El Naixement, la Vida, la Mort. És el símbol de la divinitat, de la saviesa divina, és l'emblema del Gran Arquitecte de l'Univers, el símbol major de la maçoneria.

Davant de l'estrada hi sol haver una pedra bruta sense polir i una pedra cúbica ja treballada. La maçoneria especulativa dirigeix els seus esforços a la construcció d'un temple espiritual. Aquest temple és simbòlic; és el mateix individu maçó o, per extensió, la mateixa humanitat. El maçó especulatiu treballa sobre la pedra bruta com ho faria un picapedrer. Però ara, la pedra bruta és ell mateix. El seu objectiu és polir els caires mal formats i confusos, així com la superfície d'aquesta pedra fins arribar a fer-ne una pedra cúbica, que és la perfecció, és a dir, l'ideal vers al qual cal tendir. La unió de totes les pedres cúbiques, es a dir, de tots els maçons, formen el temple.

Resseguint totes les parets en el fris o la cornisa del sostre, excepte la porta, hi trobem una corda segmentada, mitjançant nusos, en dotze trossos iguals. Aquest instrument simbòlic correspon a la corda que els maçons operatius feien servir com a instrument de mesura i de dibuix de figures geomètriques. Simbolitza l'estat d'íntima unió que han de tenir tots els seus membres. Aquets nusos, anomenats ‘llaços de l'Amor', són la simbologia de ‘l'Infinit.

Llum contra foscor

En aquests locals no hi pot entrar ni la llum del dia ni els sorolls exteriors. S'hi pinten tres finestres simbòliques que ens indiquen els punts cardinals amb llum.

Sobre la taula del Venerable hi ha una espasa, es tracta de l'espasa flamígera. Té una fulla ondulant i zigzaguejant perquè aquesta capritxosa forma representa el foc en moviment. Quan en una cerimònia està en mans del Venerable Mestre adquireix un fort poder espiritual d'on emana tota la ciència. Ell és l'encarregat d'irradiar la llum que desprèn la fulla de l'espasa a tots els membres de la lògia. És la llum que ha d'arribar a tots els racons del món, estenent d'aquesta manera la saviesa enfront de l'obscurantisme. Aquesta espasa mai no està embeinada, ja què la maçoneria considera que la llum ha d'estar a la vista de tots, instruint i il·luminant els homes. A més, el fet que aparegui nua, sense la beina, contribueix a reforçar el significat que la virtut i la ciència són béns universals a l'abast de tots i en mans de tota la Humanitat.

Les reunions rituals d'una lògia es denominen ‘tingudes'. Cal convocar-les formalment, amb l'ordre dels treballs a fer. Les presideix el Venerable Mestre, que dóna obertura als treballs de la lògia. Aquest és secundat per diversos oficials, tots mestres. El nombre i la quantitat d'aquests difereixen segons el ritu. Davant es troba sempre el primer vigilant, que s'encarrega dels companys, i, a la seva dreta hi ha el segon vigilant, que s'encarrega dels aprenents. A més hi ha un secretari, que aixeca les actes de reunió; un tresorer, i un hospitalari, encarregat de les accions caritatives del taller. També hi ha el mestre de cerimònies, encarregat de vetllar pel bon desenvolupament del ritual i que col·labora en els d'iniciació. Té com a emblema un regle de 24 polzades. Finalment hi ha un cobertor, oficial encarregat simbòlicament d'aportar els no maçons i que controla que tots siguin maçons en la sala dels passos perduts.

Els ‘germans' van abillats amb un conjunt de peces de roba de color negre o molt fosques, i altres ornaments depenent del grau i el càrrec del francmaçó. La peça bàsica de gairebé tots els graus i qualitats, en tots els ritus, és el davantal. Consisteix en un rectangle de devers 30 x 40 cm que se cenyeix a la cintura. Simbòlicament representa el treball constructiu i la protecció de la matèria.