Maçoneria i els comics

Hugo Pratt i la Fàbula de Venècia (1977)

Un dels còmics més interessants i simbòlics, que inclou simbologia maçònica (entre altres referències històriques i culturals), és la Fabula de Venècia. Forma part de l'extensa (i apassionant) saga d'aventures del mariner Corto Maltès, emblemàtic personatge al qual Pratt fa viure apassionants aventures a través de totes les mars del món. És una obra de maduresa d'Hugo Pratt (1927-1991), que inclou aspectes més realistes, com la situació política de Venècia en el context de l'ascens del feixisme, com uns altres més simbòlics i espirituals en forma de somnis o somnis. Apareixen personatges característics de la sèrie, com Rasputín, i altres més específics d'aquest volum. L'estil i el cuejat pictòric és el característic de la sèrie, encara que, en transcórrer tot el temps dins de la ciutat, predominen els tons blaus dels canals i els terrossos de les cases. De la història en si, com Vostès suposaran, no faré cap espòiler i prefereixo que la descobreixin per si mateix.

Respecte de la seva relació amb la Maçoneria, destacaré que, com potser alguns de Vostès ja saben, el seu Autor era públicament un defensor d'ella. I a més tenia coneixements de primera mà, per la qual cosa no és d'estranyar que les referències que apareixen en aquesta Rondalla siguin fidedignes... en part, clar. Perquè la Fabula de Venècia no deixa de ser això, una Fabula que pot estimular (o no) la seva imaginació cap a espais i aventures iniciàtiques.De fet, Venècia és una Fabula en si. Assentada sobre el fang de la llacuna, realitza cada dia en miracle d'emergir de les aigües, en un nou renéixer que ni la més espantosa corrupció política ni la més tronada massificació urbanística han aconseguit empal·lidir. La Venècia històrica de la Senyoria, de Vivaldi, de Casanova, de Thomas Mann o del Comissari Brunetti persisteix en el temps. Al costat d'aquella altra misteriosa i plena del Corto Maltese, sub rosa.

La Maçoneria en els còmics de Tintín

Aquí hauríem de preguntar-nos abans de res si Georges Remi, més conegut com a Hergé (Etterbeek, 22 de maig de 1907 - Woluwe-Saint-Lambert, 3 de març de 1983) era Maçó... Perquè la resposta és: no.

Hergé va ser un geni dels còmics, el fundador de la "Línia Clara" i en la fonamentació artística de les seves obres es mostra un prolífic lector. Estava interessat a saber de la Francmaçoneria com en la Teosofia i algunes ciències ocultes i fins i tot en els ovnis... però no hi ha cap constància del seu interès a entrar a formar part d'ella o de la seva posició concreta. Al meu entendre, la seva curiositat formava part més aviat d'un interès divers i una cosa morbosa que existia en els ambients catòlics i reaccionaris de la seva joventut.

En tot cas, aquest interès va existir, i a més, entre els seus amics més íntims es troben alguns coneguts Maçons, la qual cosa, d'altra banda, no era estrany en el món artístic i intel·lectual de l'època.

No obstant això, com a figura capital de la cultura popular de l'època, ha donat lloc a nombroses monografies i articles que exploren aquest costat "misteriós" de la seva personalitat. Gairebé sempre basades en especulacions, casualitats, curiositats o simplement invencions fantasioses, els defensors d'aquesta personalitat "misteriosa" han donat lloc a un Hergé esotèric, que, al meu entendre, no té res a veure amb el Georges Remi real. Hergé, com a bon publicista, es crec una certa imatge misteriosa, fins i tot aventurera amb limitacions, i va protegir molt bé la intimitat de Georges Remi. El personatge Hergé va acabar d'alguna manera "devorat" pel seu fill Tintín, de manera que, igual que li va succeir a Arthur Conan-Doyle amb Sherlock, la seva creació (Tintín), és més coneguda que ell mateix. Però el personatge d'Hergé va aconseguir ocultar molt bé a Georges Remi, de qui coneixem molt poc.

Entre les obres d'Hergé que inclouen referències sobre societats secretes d'inspiració diversa, la més desenvolupada apareix en "Els cigars del faraó" (1932-1934). En aquest àlbum s'inclou una societat secreta que opera com a tapadora d'una xarxa criminal de contraban. Per a il·lustrar la societat secreta, els seus símbols i vestimentes, Hergé rep influències de teories dretanes i ultradretanes sobre la suposada conspiració mundial de la maçoneria. Consta que Hergé, probablement, va obtenir informació sobre la nostra Germanor en un article de 1932 escrit per Lucien Farnoux-Reynaud en la revista radical La Crapouillot.

No obstant això, així com l'Hergé de joventut es va veure molt influït per aquestes opinions dretanes catòliques, al mateix temps era ell mateix scout des de nen i un gran defensor dels seus valors. Aquests valors scouts estan molt relacionats amb els valors morals i espirituals de la Maçoneria, encara que ell mateix no s'adonés pel tipus d'informació de què disposava en els seus inicis com a dibuixant.

Un Hergé adult, com el de l'àlbum "Tintín al Tibet" (1958), més madur i amb la ment més oberta a altres realitats, molt probablement s'hagués informat d'una altra manera i hagués aprofundit més.

La Maçoneria i Els Simpsom

Així com Els Picapedra van ser la sèrie de dibuixos animats més llarga de la història, des del seu naixement en 1966, fins a 1997, en aquest mateix any van ser superats en durada pels Simpson. Així i tot, Els Picapedra van ser una de les fonts d'inspiració de Matt Groennig, el creador dels Simpson i, al meu entendre, un dels genis vivents de l'animació.

En la sisena temporada el dibuixant inclou un episodi on Homer Simpsoms, amb la seva habitual desimboltura, tracta d'ingressar en una suposada lògia paramasçnica. Se li veu arribar al ritu d'iniciació amb els ulls embenats, fer un jurament de guardar secret i complir determinats valors cívics... Com és natural, o més aviat, com està dictat en la seva naturalesa, no li surt molt bé, ja que els seus objectius eren més aviat equivocats...

La Maçoneria en Els Picapedra

Tots els aficionats als dibuixos animats coneixen a Pedro i Pablo, els dos personatges principals de la sèrie dels Picapedra (1960-1966). No obstant això, després de llançar la sèrie original, es van anar emetent altres sèries relacionades fins a gairebé l'actualitat. Per tant, amb les seves seqüeles es tracta d'una de les sèries de televisió de més llarga durada.

Els Picapedra (en anglès, The Flintstones) és una sèrie d'animació de la productora Hanna-Barbera Productions, estrenada per la cadena estatunidenca ABC el 30 de setembre de 1960 i va ser emesa fins a l'1 d'abril de 1966, amb un total de 166 episodis, a més d'alguns especials i pel·lícules paral·leles. Els Picapedra va ser una de les sèries animades més reeixides de la història de la televisió.

La sèrie se centra en Pedro Picapedra i Pablo Mármol (en anglès Fred Flintstone i Barney Rubble), dos treballadors que viuen amb les seves famílies en un entorn de l'edat de pedra anacrònicament similar a la societat nord-americana dels anys seixanta que els va acollir.

Entre els diferents temes tractats, un episodi ha donat molt a parlar; ha estat aquell en què Pedro i Pablo participen de les reunions de la Lògia dels Búfals Mullats. Es tractava de la Loyal Order of Water Buffalo Lodge No. 26, inicialment anomenada "Lleial Ordre dels Dinosaures", ja que es van mostrar molt actius en aquesta època de l'Edat de Pedra. En ella, els membres realitzen diverses activitats difícilment comprensibles com a maçòniques, però que encaixaria més aviat les activitats lúdiques d'organitzacions paramaçóniques, encara actives avui dia als Estats Units d'Amèrica del Nord, com els Shriners.

Els Shriners són una organització d'inspiració maçònica que du a terme activitats filantròpiques, entre altres de tipus hospitalari i sanitari. Les reunions de recaptació de fons per a projectes concrets moltes vegades són divertides i festives i els seus membres porten un típic bonet vermell bastant graciós. Els Búfals Mullats porten també un capell o bonet pelut imitant el cap d'un bisó d'inspiració índia, però que a mi, tot cal dir-ho, em recorda molt als capells dels soldats anglesos del Palau de Buckingham.

I és que a Anglaterra i algunes altres parts anglosaxones del món existeix a més una Societat Filantròpica denominada The Royal Antediluvian Order of Buffaloes (RAOB). Es tracta d'un moviment fraternal iniciat en 1822 i molt associat a l'extensió de l'Imperi Britànic i posteriorment de la Royal Air Force. Es coneixen popularment com els "Buffs" i les seves activitats avui dia són bàsicament filantròpiques.

Una altra fraternitat relacionada amb els Búfals Mullats és la Benevolent and Protective Order of Elks (BPOE), també coneguts com les Lògies d'Alces (The Elks). És una societat filantròpica nord-americana fundada en 1868 com a club social a Nova York City.

Finalment, existeix la Loyal Order of Moose, una altra societat filantròpica nord-americana fundada en 1888 amb dis casernes generals en Mooseheart, Illinois.

Tornant als Búfals Mullats dels Picapedra, resulta que no acceptava dones en les seves files, igual que succeeix a Espanya amb el vessant més anglosaxó de la Maçoneria. No obstant això, les esposes dels Picapedra, Vilma i Betty, es neguen a acceptar aquesta exclusió i, en l'episodi dels dibuixos animats citat, es disfressen d'homes per a poder assistir a una de les seves misterioses reunions. Però la seva decepció va ser molt gran, ja que, en participar en les reunions, va resultar que els Búfals Mullats no era la seriosa fraternitat que representaven ser de cara a l'exterior, sinó una realitat menys formal i més lúdica i irrespectuosa.

Blake i Mortimer i la Maçoneria

Els personatges de Blake i Mortimer aviat compliran més de 70 anys resolent casos en les pàgines de còmic.

La sèrie va ser creada pel cèlebre escriptor i historicista belga Edgar P. Jacobs (1904-1987), col·laborador d'Hergé, i va aparèixer per primera vegada en la revista Tintín en 1946.

La sèrie narra les aventures de Philip Mortimer, un innovador científic britànic, i el seu amic l'intrèpid capità Francis Blake, del MI5. El principal antagonista és el seu enemic acèrrim, el coronel Olrik.

Els temes de les seves històries són molt variats, des de les confrontacions mundials o maquinacions nazis a la lluita contra científics diabòlics. Inclouen aspectes de recerca detectivesca/policial, de la ciència-ficció o més esotèrics.

Després de la mort de Jacobs, en 1987, l'aventura inconclusa de Les tres fórmules del professor Sato va ser dibuixada, amb guions de Jacobs, per Bob de Moor, també col·laborador d'Hergé. Després, la sèrie ha estat continuada per diferents equips diferents de dibuixants i guionistes, i continua publicant-se en l'actualitat, amb gran èxit i interès.

El "model" de Philip Mortimer va ser un amic i esporàdic col·laborador de Jacobs, Jacques Van Melkebeke, encara que el dibuixant li va afegir una barba de la qual el seu amic mancava. Per a crear a Blake, es va inspirar en el físic d'un altre amic i col·laborador, Jacques Laudy, afegint-li un bigoti. Olrik, en canvi, té els trets del mateix autor dibuixant.

De Jacques Alexandre Van Melkebeke, nascut a Brussel·les en 1904 i personatge important en la vida de Jacobs i Hergé, sabem que va ser Maçó liberal del Dret Humà i un gran escriptor i escenògraf.

En diferents àlbums hi ha algunes referències tangencials a la Maçoneria, però en "El testament de William S." (2017) apareix una referència directa. L'àlbum tracta del misteri dels manuscrits desapareguts de Shakespeare i els seus manuscrits desapareguts. Serà la primera ocasió en què un dels àlbums sobre els dos aventurers nascuts del pinzell del ja mort Edgar P. Jacobs faci referència a la maçoneria... però no l'última.

Que els gaudeixin !